Coses de la Providència

Coses de la Providència

Pere Calders i Rossinyol(Barcelona 29/07/1912-21/07/1994), va ser un escriptor i dibuixant català. Escrivia novel·les, articles al diari de caràcter periodístic, però sobretot el que el va fer destacar van ser els seus contes. Com a contaire va rebre, entre altres, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com a dibuixant va arribar a dirigir L’Esquella de la Torratxa, juntament amb Tísner.

Després d’haver lluitat a la Guerra Civil Espanyola com a republicà, es va veure obligat a exiliar-se a França, per més tard acabar exiliant-se a Mèxic. Tot i així, mai deixà d’estimar la seva terra, Catalunya, i va continuar escrivent en català. Tal va ser així, que durant els primers anys a l’exili va recopilar tots els seus contes creant un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta (1955), al qual pertany Coses de la Providència.

Aquest conte narra la història d’un jove que s’aixeca un diumenge, molt segur d’ ell mateix, tot cofoi, a passejar pel Parc, fins que s’adona que no porta les claus a sobre. Confiat que l’obrirà la seva serventa Irene, s’emporta una gran sorpresa al trobar-se amb un home que assegura no conèixer de res amb tal seguretat, que se l’acaba creient, i per comprovar si és o no una farsa, li demana que el deixi dinar amb ells. L’home, que es descrit com a pertanyent a la mitjana edat, l’obre i un cop el protagonista veu que l’interior de la casa es idèntic a la seva, manifesta el seu enuig pel que ell considera una violació de la propietat. Llavors, el propietari de la casa,el nom del qual és Ernest, associa aquell fet amb que el protagonista vol flirtejar amb la seva filla Clara, però ho dóna per correcte, ja que tal i com explica a l’hora de dinar, després que el protagonista reclamés unes quantes vegades els seus drets sobre aquell pis, ell conegué a la seva dona d’una forma similar, justificant-ho com a “Coses de la Providència”. Diu que una força divina va empènyer a la seva persona des de l’Aquàrium fins una casa que no havia vist mai, i llavors es repetí la mateixa història que la del protagonista. Finalment, es produeix un flashforward on el protagonista explica que s’ha acabat casant amb la Clara, i finalitza preguntant-se on déu ser la Irene.

Jo crec que la introducció va des de l’inici del text fins que s’adona que aquell home està a casa seva, i que alguna cosa realment màgica ha passat(l’estirabot de Calders), ja que fins aquest punt,és un dia completament corrent que podria tenir qualsevol persona de carrer, però al moment de veure que aquell home està fermament convençut que aquella casa és la seva, alguna cosa canvia en la seva ment. Per conseqüència, el nus va des que descobreix aquest fet màgic, i es fa passar per un home que simplement busca algun lloc on li ofereixin dinar, fins que l’Ernest acaba d’explicar la història de com va conèixer a la seva dona, i manifesta el seu vistiplau cap a la unió de la Clara i el protagonista. I com a final, des que es fa el flashforward i s’explica com la Clara i ell porten casats ja uns anys fins a l’interrogant d’on deu ser la Irene.

En quant a l’estil del text, aquest és basa en la ironia, i la contraposició de la quotidianitat i la fantasia de l’estirabot que presenten els contes de Pere Calders. El registre té un nivell normal, sense arribar a cultismes, però tampoc mantenint-se en un punt col·loquial. De fet, al tractar-se d’un text de 1954, presenta certs arcaismes que són curiosos d’analitzar. Aquests van des d’alguns que pel context són bastant obvis, fins als que són ja paraules en total desús, com per exemple bonhomia, que vol dir ser un bon home, o la condició de ser-ho, d’esquitllentes, que vol dir d’amagatotis o plasenteria, que és una burla lleugera.

Si analitzem la estructura del text, la primera part és molt més descriptiva (de fet,n’és l’única), ja que és on descriu la seva situació des que es desperta fins que surt al carrer i s’adona que no porta les claus a sobre.

Per concloure, aquest text ha estat força correcte, ja que al ser un conte és força més assequible per a nivell de 4^t d’ESO, però tot i així té força serietat. Ha anat força bé per entendre la literatura de postguerra i sobretot l’estil de contes que empra Pere Calders, i saber-lo caracteritzar. Però hi ha certs elements que no trobo que encaixin, tot i saber que precisament la part que no m’encaixa és la fantàstica. Quan l’Ernest al principi es mostra sorprès davant la intrusió del protagonista, i més tard explica que ell conegué a la seva dona de manera similar, no em quadra. Però ho atribuirem com a tret fantàstic per salvar a Calders.

A més, aquest comentari ha estat força més lax que els altres, i no ha calgut treballar amb tanta profunditat. Això és d’agrair ja que tot i ser un text més simple, ja té anys, i el llenguatge és més complex, sobretot a l’hora d’analitzar figures retòriques. Ha estat un bon text.