El gat negre

Aquest conte relata com un home, després d'ingressar en una presó, relata el motiu que l'ha portat allà. I aquest és el fet de matar la seva dona amb una destral per haver impedit que ell matés el seu gat, del que n'estava fart. Després d'assassinar-la sense cap mena de remordiment, procedeix a amagar el cos darrera d'una paret. Tot seguit, volent trobar el gat, aquest no es deixa veure, per tant l'home dorm tranquil fins que un bon dia la policia va anar a investigar l'absència de la seva dona, ell es passa de llest i remarca la consistència de les parets, assenyalant la paret on hi ha el cadàver. A l'instant s'escolta un udol esgarrifós que fa que els policies trenquin la paret només per descobrir el cadàver de la dona, i a sobre d'aquest, el gat menjant-se'n el cap.

Aquest fragment pertany a Edgar Allan Poe(1809-1849). Va ser escriptor, poeta, crític i periodista americà que després de quedar orfe de nen va ser adoptat a Virginia i posteriorment va entrar a l'exèrcit, tot i que fos per un període curt. Ha estat un dels grans mestres del relat curt, especialment de terror. Va morir amb 40 anys, degut a causes desconegudes, però es sospita que hauria pogut ser alcohòlic o haver patit un atac cardíac.
Aquest conte pertany al gènere del terror o del misteri, situat al Romanticisme(primera meitat del S.XIX),ja que el relat té un to melancòlic.
La caracterització dels personatges és indirecta, ja que mai els descriu de forma directa. Els personatges són l'home, la dona i el gat. El primer és una persona freda, però amb un temperament molt variable, perquè és alcohòlic i a més a més cada vegada veu el gat com una bèstia més abominable, fins al punt que l'intenta assassinar. També és una persona que pateix problemes mentals, ja que li sembla que el gat està obsessionat amb ell. L'altre personatge és el gat, el qual podríem situar com el rival de l'home, o inclusiu el seu reflex, ja que l'home veu el gat com una bèstia abominable, sense adonar-se que qui s'està deshumanitzant és ell.
Finalment, com a personatge secundari o inclusiu terciari, degut a la seva poca importància(com a mínim de forma directa) trobem la dona, qui podria representar el que era l'home abans de caure en l'alcoholisme; bona, pacient, afable i el contrari del que és el seu marit, per tant,exerceix de figura com de "Ying Yang" que complementa contràriament a l'home.
Aquesta història es podria situar en dos llocs: La cel·la on l'home relata el crim posteriorment d'haver-lo comés, i el soterrani/casa de la parella, on té lloc l'ocultament del cos.
El gat posseeix una taca blanca que ressalta sobre el seu cos negre. Aquesta taca evoluciona fins convertir-se en una forca que suposadament interpreta la culpabilitat de l'home, o fins i tot la seva por a morir.
El conte té un llenguatge estàndard, sense masses dificultats amb el lèxic, però sí que posseeix un molt extens vocabulari, sobretot per descriure l'animal: macabre, sinistre,bèstia irracional...i ressaltar-ne encara més les qualitats que l'acaben definint a ell. També té un ritme que es va accelerant a mesura que avança el text, amb oracions cada vegada més breus i ràpides per donar a l'obra un aire de suspens.
Quant al narrador, és en primera persona i protagonista, ja que l'home és qui relata el diari centrant-se en ell com a personatge principal. El text és una narració degut que al cap i a la fi l'objectiu d'aquest no és cap més que relatar una historia amb abundància de descripcions(sobretot respecte el gat).
Durant el text empra alguns símils, metàfores com la taca blanca en el gat negre i algunes sinestèsies com avorribles carícies.

En conclusió m'ha agradat comentar aquest text, ja que n'he pogut extreure molt més suc que no pas de "La mà dissecada", i perquè prefereixo el gènere de terror i de suspens que empra Edgar Allan Poe, que no pas el de Guy de Maupassant, que en la meva opinió força més avorrit. Després d'aprofundir més en el text m'he adonat que és ple de detalls que a primera vista passen per alt, però que són moltes picades d'ullet de l'autor. Entre aquestes trobem simpaties com el color del gat, l'ambientació de l'història, la localització i els detalls com que el gat és el reflex de l'home.

Coses de la Providència

Coses de la Providència

Pere Calders i Rossinyol(Barcelona 29/07/1912-21/07/1994), va ser un escriptor i dibuixant català. Escrivia novel·les, articles al diari de caràcter periodístic, però sobretot el que el va fer destacar van ser els seus contes. Com a contaire va rebre, entre altres, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com a dibuixant va arribar a dirigir L’Esquella de la Torratxa, juntament amb Tísner.

Després d’haver lluitat a la Guerra Civil Espanyola com a republicà, es va veure obligat a exiliar-se a França, per més tard acabar exiliant-se a Mèxic. Tot i així, mai deixà d’estimar la seva terra, Catalunya, i va continuar escrivent en català. Tal va ser així, que durant els primers anys a l’exili va recopilar tots els seus contes creant un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta (1955), al qual pertany Coses de la Providència.

Aquest conte narra la història d’un jove que s’aixeca un diumenge, molt segur d’ ell mateix, tot cofoi, a passejar pel Parc, fins que s’adona que no porta les claus a sobre. Confiat que l’obrirà la seva serventa Irene, s’emporta una gran sorpresa al trobar-se amb un home que assegura no conèixer de res amb tal seguretat, que se l’acaba creient, i per comprovar si és o no una farsa, li demana que el deixi dinar amb ells. L’home, que es descrit com a pertanyent a la mitjana edat, l’obre i un cop el protagonista veu que l’interior de la casa es idèntic a la seva, manifesta el seu enuig pel que ell considera una violació de la propietat. Llavors, el propietari de la casa,el nom del qual és Ernest, associa aquell fet amb que el protagonista vol flirtejar amb la seva filla Clara, però ho dóna per correcte, ja que tal i com explica a l’hora de dinar, després que el protagonista reclamés unes quantes vegades els seus drets sobre aquell pis, ell conegué a la seva dona d’una forma similar, justificant-ho com a “Coses de la Providència”. Diu que una força divina va empènyer a la seva persona des de l’Aquàrium fins una casa que no havia vist mai, i llavors es repetí la mateixa història que la del protagonista. Finalment, es produeix un flashforward on el protagonista explica que s’ha acabat casant amb la Clara, i finalitza preguntant-se on déu ser la Irene.

Jo crec que la introducció va des de l’inici del text fins que s’adona que aquell home està a casa seva, i que alguna cosa realment màgica ha passat(l’estirabot de Calders), ja que fins aquest punt,és un dia completament corrent que podria tenir qualsevol persona de carrer, però al moment de veure que aquell home està fermament convençut que aquella casa és la seva, alguna cosa canvia en la seva ment. Per conseqüència, el nus va des que descobreix aquest fet màgic, i es fa passar per un home que simplement busca algun lloc on li ofereixin dinar, fins que l’Ernest acaba d’explicar la història de com va conèixer a la seva dona, i manifesta el seu vistiplau cap a la unió de la Clara i el protagonista. I com a final, des que es fa el flashforward i s’explica com la Clara i ell porten casats ja uns anys fins a l’interrogant d’on deu ser la Irene.

En quant a l’estil del text, aquest és basa en la ironia, i la contraposició de la quotidianitat i la fantasia de l’estirabot que presenten els contes de Pere Calders. El registre té un nivell normal, sense arribar a cultismes, però tampoc mantenint-se en un punt col·loquial. De fet, al tractar-se d’un text de 1954, presenta certs arcaismes que són curiosos d’analitzar. Aquests van des d’alguns que pel context són bastant obvis, fins als que són ja paraules en total desús, com per exemple bonhomia, que vol dir ser un bon home, o la condició de ser-ho, d’esquitllentes, que vol dir d’amagatotis o plasenteria, que és una burla lleugera.

Si analitzem la estructura del text, la primera part és molt més descriptiva (de fet,n’és l’única), ja que és on descriu la seva situació des que es desperta fins que surt al carrer i s’adona que no porta les claus a sobre.

Per concloure, aquest text ha estat força correcte, ja que al ser un conte és força més assequible per a nivell de 4^t d’ESO, però tot i així té força serietat. Ha anat força bé per entendre la literatura de postguerra i sobretot l’estil de contes que empra Pere Calders, i saber-lo caracteritzar. Però hi ha certs elements que no trobo que encaixin, tot i saber que precisament la part que no m’encaixa és la fantàstica. Quan l’Ernest al principi es mostra sorprès davant la intrusió del protagonista, i més tard explica que ell conegué a la seva dona de manera similar, no em quadra. Però ho atribuirem com a tret fantàstic per salvar a Calders.

A més, aquest comentari ha estat força més lax que els altres, i no ha calgut treballar amb tanta profunditat. Això és d’agrair ja que tot i ser un text més simple, ja té anys, i el llenguatge és més complex, sobretot a l’hora d’analitzar figures retòriques. Ha estat un bon text.